l' 1 de MAIG de 2009

Aquesta setmana les dades del mercat de treball han estat esgarrifoses, a Catalunya 1900 noves persones s’han quedat sense feina en aquest primer trimestre. A comarques gironines la taxa d’atur és del 19% la demarcació més castigada en desocupats. Ara que s’acosta el dia 1 de Maig, Dia Internacional dels Treballadors ,ens cal recordar els orígens d’aquesta celebració i què significa simbòlicament.

En plena Revolució Industrial, el lloc de treball de la majoria de persones es va desplaçar cap a les fàbriques de les ciutats. Tot i que al camp les condicions eren dures, la nova situació era encara més precària: l’obrer treballava més de dotze hores diàries, i pràcticament no podia descansar. A més, els nous treballs en cadena exigien a tothom el mateix esforç, les dones, avis i nens havien de ser tant rendibles com qualsevol altre.A finals del segle XIX Chicago era la segona ciutat més important d’Estats Units i, cada any, arribaven milers de camperols buscant feina. Aquests treballadors/es es van començar a unir i, el 1884, es va celebrar a la mateixa ciutat el IV Congrés de l’American Federation of Labor. Allà es van establir les reivindicacions més urgents per tenir una vida digne: «vuit hores per la feina, vuit hores per la son, vuit hores per la casa».

Per recollir les queixes dels obrers, el president dels Estats Units, Andrew Johnson, el 1886 va promulgar la llei Ingersoll, en què s’obligava les empreses a aplicar les vuit hores com a jornada diària. Però no es va complir en la majoria de llocs i els sindicats van organitzar vagues i manifestacions.

L’1 de maig del mateix any més de 200.000 treballadors van iniciar una vaga a tot el país. Però Chicago era el lloc on la precarietat era més evident i les mobilitzacions van seguir tres dies més. Els problemes van arribar el dia 3 quan uns policies, sense avisar, van començar a disparar un grup de gent i van matar sis persones.El dia següent, en senyal de protesta, es va convocar un acte al parc Haymarket. Una bomba llançada per un desconegut va matar un policia. Els agents no s’ho van pensar gaire a l’hora de respondre: van disparar indiscriminadament i van matar i ferir de gravetat un nombre encara desconegut de manifestants. Aquest fet va marcar un abans i un després, i la majoria de patronals van accedir a establir la jornada de vuit hores. La lluita no havia estat gratuïta. Més tard, al Congrés Obrer Socialista de 1889 de París, es decidí que, en homenatge als màrtirs de Chicago, el Primer de Maig seria el Dia Internacional dels Treballadors. La majoria de països occidentals (menys Estats Units i Gran Bretanya, que ho celebren en una altra data) van establir aquest dia com a festiu.

Totes aquelles persones que es miren l’1 de maig com un pont festiu més, cal que aquest any pensin amb la duresa de la crisi i amb la classe treballadora que fa 100 anys van morir per una vida més digne. L’ 1 de maig tots i totes al carrer!

"A les fotografies els seus ulls desapareixen darrera els vidres gruixuts i brillen alegres mentre parla -de Mª Aurelia Campmany a Frederica .Montseny

El dijous,dia 9 d'abril, vaig assistir a la conferència de l’ Oriol Junqueras a Torroella de Montgrí.
El nom era Primavera de República :la república catalana.
L’Oriol Junqueras va fer una conferència excel·lent: amena, comunicativa al màxim, gens afalagosa de vocabulari, entusiasmadora de cor i sobretot didàctica . (El públic ho va reconèixer amb una bona estona d'aplaudiments,cosa que feia temps que no veia en una conferència)
Fins i tot semblava que tots rejoveníem i ens trobàvem a la classe com a alumnes, reculant en el temps.
Ens preguntàvem com era possible que els nostres avantpassats, sent la majoria anarquistes, catòlics i d’esquerres haguessin votat massivament a un partit republicà sorgit en el terme de tres setmanes abans de les mateixes eleccions municipals, ERC?
I això, només és comprensible posant-nos en la seva pell, en la de persones que van fer de la lluita el mitjà per aconseguir una societat millor, que tenien esperança i molta il·lusió en un bon futur i que creien que calia aplicar polítiques socials per esdevenir una societat lliure ,cohesionada i socialment millor.
Amb aquesta premissa, la república va esdevenir un període de llibertat democràtica, de conquestes progressistes i d’avenços sense precedents.
Aquest 14 d’abril immiscuïts també en plena crisi econòmica (l’any 31 era després del crack del 29) podem celebrar, i és bo recordar, com va ser, com érem i com va esdevenir aquest fet.
Que la primavera de República ens guiï a nous temps de país, socials i econòmics!

UN 30 % DELS ATURATS DE CATALUNYA HAN DEIXAT DE REBRE LA PRESTACIÓ D'ATUR.CARME CAPDEVILA.CONSELLERA D'ACCIÓ SOCIAL(19 de març2009)

He llegit el llibre:
Fem Empordà, economia i territori, d’en Joan Armangué.
És un recull de tres conferències , un compendi de dades però també d’idees de futur econòmic i social de la comarca de l’ Empordà que crec, es poden extrapolar a comarques gironines en general.
Parlant de la ciutat diu:
"La ciutat ha de crèixer , com el marc d’una ciutat que defensa un sistema de valors, juntament amb les polítiques per a la cohesió social, que persegueix la creació de riquesa com a via per generar ocupació i possibilitat de redistribució dels recursos amb criteris d’equitat,justicia i solidaritat, d’un model de ciutat que defensa LA SOSTENIBILITAT DES D’UNA TRIPLE DIMENSIÓ: SOCIAL, ECONÒMICA I AMBIENTAL. Un model basat en la potenciació de la igualtat d’oportunitats per construir una ciutat de tots i per a tots , que prengui la solidaritat com a fonament per reduir les desigualtats territorials i socials que impregni el conjunt de la ciutadania del sentit de la responsabilitat , és a dir, de la relació entre drets i deures i permeti avançar en la construcció d’una ciutat on el civisme ,el respecte i la tolerància siguin valors assumits per tothom."
Això i les idees que exposava ahir l’ Oriol Junqueras en la seva conferència parlant dels anys 30 i de la República a Catalunya em fan refermar que estic en el bon camí.
Un país com Catalunya que en un temps determinat va ser capaç de fer la revolució indústrial com cap altre índret del món mai ha fet, sense cotó, ni carbó, ni ferro, serà capaç de tot ¡
Confeso que aquests valors republicans i socials són els que em fan avançar dia a dia, a mi i a molts més .

Em vendria l'ànima al diable per aconseguir-ho... Escriure és l'única cosa que em fa trobar interessant.Mª MERCÈ ROCA

Acabo de veure el programa de TV-3: "30 minuts" referent a la Barcelona de les barraques.
M’ha copsat,i m’ha fet recordar el que vaig veure fa pocs anys a San Salvador o a Managua on en molts barris les favel.les s’enderroquen un dia per tornar-se a aixecar al cap de poc ja que no tenen cap més espai a on anar, o bé ,el que m’explicava un bon amic de quan ell era petit i va arribar a BCN,que la seva família vivia en un pis a sobre mateix del negoci, una petita carnisseria,i que mentre uns germans o cosins treballaven de dia els altres dormien perquè treballaven de nit, i així en un mateix llit podien dormir tres o quatre persones o com aprofitaven els retalls de carn de sobrances per fer el menjar de tota la setmana. Sortir-se’n d’aquesta situació va ser el que va fer que estudiés dret mentre treballava a la nit en una fàbrica i que es dediqués a advocat laboralista perquè savia que només amb l’organització i en la defensa dels drets dels més desvalguts la societat avançava.

Aquest programa de 30 minuts crec que ens recorda fets importants per la història de Catalunya:1/ que la immigració no és una realitat nova,2/ que quan alguna persona malviu en barrakes o pisos pateres no és ni un tema cultural ni un tema de voluntat , senzillament és econòmic.
En el programa ens deien els mateixos protagoniestes que la transformació del barri va ser a costa de sortir al carrer , de reivindicacions dia a dia i d’organitzar-se.
Aquestes persones van guanyar la lluita social ,molt lentament, durant els anys 60 i 70.
Ara hem de guanyar la mateixa lluita per la nova immigració dels anys 80 i 90 però cal posar enfasis en la social i la nacional,els nouvinguts saben que estan a Catalunya i cal que també els oferim un model de societat integrador però diferenciat en llengua i cultura.
La lluita social i nacional és les dues cares d’una mateixa moneda i no es poden separar. Només així aconseguirem una nació gran per a tots i totes per esdevenir un estat propi!