l' 1 de MAIG de 2009

Aquesta setmana les dades del mercat de treball han estat esgarrifoses, a Catalunya 1900 noves persones s’han quedat sense feina en aquest primer trimestre. A comarques gironines la taxa d’atur és del 19% la demarcació més castigada en desocupats. Ara que s’acosta el dia 1 de Maig, Dia Internacional dels Treballadors ,ens cal recordar els orígens d’aquesta celebració i què significa simbòlicament.

En plena Revolució Industrial, el lloc de treball de la majoria de persones es va desplaçar cap a les fàbriques de les ciutats. Tot i que al camp les condicions eren dures, la nova situació era encara més precària: l’obrer treballava més de dotze hores diàries, i pràcticament no podia descansar. A més, els nous treballs en cadena exigien a tothom el mateix esforç, les dones, avis i nens havien de ser tant rendibles com qualsevol altre.A finals del segle XIX Chicago era la segona ciutat més important d’Estats Units i, cada any, arribaven milers de camperols buscant feina. Aquests treballadors/es es van començar a unir i, el 1884, es va celebrar a la mateixa ciutat el IV Congrés de l’American Federation of Labor. Allà es van establir les reivindicacions més urgents per tenir una vida digne: «vuit hores per la feina, vuit hores per la son, vuit hores per la casa».

Per recollir les queixes dels obrers, el president dels Estats Units, Andrew Johnson, el 1886 va promulgar la llei Ingersoll, en què s’obligava les empreses a aplicar les vuit hores com a jornada diària. Però no es va complir en la majoria de llocs i els sindicats van organitzar vagues i manifestacions.

L’1 de maig del mateix any més de 200.000 treballadors van iniciar una vaga a tot el país. Però Chicago era el lloc on la precarietat era més evident i les mobilitzacions van seguir tres dies més. Els problemes van arribar el dia 3 quan uns policies, sense avisar, van començar a disparar un grup de gent i van matar sis persones.El dia següent, en senyal de protesta, es va convocar un acte al parc Haymarket. Una bomba llançada per un desconegut va matar un policia. Els agents no s’ho van pensar gaire a l’hora de respondre: van disparar indiscriminadament i van matar i ferir de gravetat un nombre encara desconegut de manifestants. Aquest fet va marcar un abans i un després, i la majoria de patronals van accedir a establir la jornada de vuit hores. La lluita no havia estat gratuïta. Més tard, al Congrés Obrer Socialista de 1889 de París, es decidí que, en homenatge als màrtirs de Chicago, el Primer de Maig seria el Dia Internacional dels Treballadors. La majoria de països occidentals (menys Estats Units i Gran Bretanya, que ho celebren en una altra data) van establir aquest dia com a festiu.

Totes aquelles persones que es miren l’1 de maig com un pont festiu més, cal que aquest any pensin amb la duresa de la crisi i amb la classe treballadora que fa 100 anys van morir per una vida més digne. L’ 1 de maig tots i totes al carrer!